casa pairal

JUSTICIA DELS ESCACS:

Quan al final de la partida reis i peons tornen a la mateixa capsa

Estimada filla,

Avui ja fa un any te’n vas anar de casa. No t’he dit mai en paraules que amb la il·lusió que et vaig veure marxar i que malgrat et trobi a faltar en alguns moments, comparteixo la teva alegria de la mateixa manera que he celebrat tots els teus grans moments; de quan vas néixer, créixer, els teus aniversaris, de quan vas ser dona, els teus amors, dels estudis, les teves carreres, el títol nacional de bàsquet…  i ara, el que toca, el de tenir el teu propi espai i el teu niu. És com la continuació de la nostra tribu, que lliurement tu has triat i que em fa feliç a mi en la dimensió que ho ets tu.

No saps el greu que em sap comunicar-te avui justament, que la Lluna fa una setmana no apareix per casa. Ja m’he fet a la idea que no tornarà mai més. Era ja molt gran, es trobava feble, estava dèbil, dormia molt, i saps?  ara fent memòria, un dia va baixar les escales miolant, d’una forma estranya i és l’últim que se d’ella. Diuen que els gats en aquests moments, marxen a morir fora de casa, no volen donar feina, o ves a saber perquè ho fan.

No se si recordes que la Lluna va arribar a casa un diumenge de maig de fa amunt avall uns dotze anys, de matinada, angoixada i miolant dolorida. Se’m va presentar davant dels peus, refregant-se en busca d’ajuda. Ella i jo no ens coneixíem de res. La meva primera intenció va ser foragitar-la com ho feia amb els gatots que entraven tot sovint a casa en aquell temps.

Em vaig adonar que em necessitava amb urgència. Sense saber que fer, li vaig portar aigua i llet, però no li va interessar per res del món aquest convit. Primer, no es va deixar tocar i continuava miolant, amb tremolors, desesperada. Vaig observar tot seguit que es tractava d’una gateta molt jove, ni tant sols devia tenir un any i que el gat Félix de torn, se l’havia trincat sense tenir escrúpols ni miraments de que era una joveneta encara per formar. Estava embarassada i tots aquells miols, era que anava de part. La vaig poder reduir i acaronar, es va deixar palpar el ventre, sense deixar de miolar i ronquejar, mentre li sortia ja un líquid d’olor agredolç i es veia un capet amollat, tot mullat, impossible de sortir. Ignorant, sense coneixements veterinaris i veien agonitzar l’animalet, era evident que havia d’actuar ràpid. Sense pensar que la podia haver portat a un veterinari, ni se’m va ocórrer de nerviosa que estava, vaig arromangar-me com una experta llevadora, amb el dit l’anava dilatant mentre suaument li feia lliscar el ventre. No se a quina pel·lícula ho havia vist, i ella es deixava fer.                                                                 

Resultat que ja saps, quatre gatets, dos morts i dos vius.

No va demanar mai permís, es va quedar a viure a casa. Sempre he pensat que ella em va triar a mi, no jo a ella. Encara que diuen que no tenen memòria, estic convençuda que vam compartir l’experiència de per vida.   Un lligam, m’estimava molt, tant com el màxim que pot un felí a un humà. No li agradava que l’agaféssim, de tant en tant jo ho feia i la bressolava un instant, em mirava i es deixava anar, era el seu moment íntim amb mi, ronquejava, es relaxava i en breu ja en tenia prou, per acabar fugint a buscar noves aventures.

Dels animalets que hem tingut a casa, ella ha estat la més llesta de tots. Coneixia els meus passos, el meu horari. Era una filla del carrer i s’hi passejava amb destresa, com la mestressa, respectada pels seus, mai arribava ferida, sempre neta, molt polida, curiosament acceptada pels veïns i nens del barri, inspeccionant tot el dia, amunt i avall, lliure com el vent. Al tornar jo a casa, fos l’hora que fos, amb deliri arribava ella també. Sempre m’he preguntat com des de sota els cotxes, pins, balcons o teulades podia sentir la meva presència.

No em va donar mai més feina, jo li tenia sempre aigua neta i menjar i ella pasturava feliç.

Ara amb la seva desaparició, jo també tinc un dolor del més gran que un humà pot sentir per un felí i diré sempre als que diuen que els gats no són fidels que jo un dia en vaig tenir un que sí.    

Ja saps estimada, em sap greu donar-te aquesta notícia de la gateta que tu també estimaves i vas compartir quan vivies a casa, a la casa que sempre és casa teva.

A reveure i molts petons.

Mama

La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil, magnífica anella
que amb pausa i amb vida va lenta, oscil·lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil·la;
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil·la
com mal orientada l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella…
Del contrapunt arrencant-se novella
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;»

Joan Maragall