| pasifae님의 프로필p a s i f a e사진블로그리스트 | 도움말 |
p a s i f a eun tomb per la vida..... |
|||||||
Parla de a l'amiga
Cita a l'amiga una bonica poesia de A. Gamonedafoto: meva, des del far de Cavalleria
Cuando me extiendo junto al mar,
existe el agua y su palpitación y un cielo azul cuya profundidad es demasiado grande para mí. Sentir el mar, su lentitud viviente, es la magnificencia y el olvido, pero sentir la vida de los camaradas en ser el camarada de uno mismo. El cielo inmóvil tiene su razón, lo sé, pero la razón que hay en nosotros existirá aún cuando este cielo haya sido borrado por el viento y el frío. Antonio Gamoneda Nadal sense tu
Nadal sense tu i enguany
el balcó mullat de pluja...
...a la llar refugi i d'aixopluc càlida,
un pessebre plora la llum apagada.
Plora la branca, l’estel i la campana.
En un racó; esqueixat, callat un arbre,
per cada ferida ens perd una branca.
Plora l’engronsadora, que ja no branda.
I ens arribarà l’hora encantada,
aplegarà un gran silenci...
alternarem del troç que ens manca,
del teu bes, de l’olor de ta falda,
de que encara rebem flames, i ens
portes vent net, sense fullaraca.
Nadal sense tu i enguany
el balcó mullat de pluja...
Sense venjança, en vindran d’altres,
caminarem amb noves ratxes...
amb cels freds carregats d’astres
i no sortirà el sol que t’esborri.
Que d’on fas estança, si qualsevol signe...
a bocins ens estriparem per estirar-lo.
Nadal sense tu i enguany
el balcó mullat de pluja... Trata de tardor a PrahaVladimir Holan
Garraf Vilanova i la geltrú
Catalunya des de l'aire - Garraf -Vilanova i la geltrú
PELS ESPAIS LLUMINOSOS S'ESTENEN MES MIRADES ..."
Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obriren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.
Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.
Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
Víctor Balaguer i Cirera
Polític, escriptor i historiador
( 1824 - 1901)
la metamorfosi d'una dona de mig segle
Les dones quan arribem o sobrepassem la cinquantena, sofrim canvis, físics, espirituals i emocionals, es produeixen variacions en les escales de valors, coses amb les que creia, ja no son vàlides, de les que estava molt segura, ara son xocants, impròpies, inexactes. Mig segle pesa.
Algunes anomenen aquesta l'edat invisible, i jo m'hi apunto, ho entenc perfectament, abans no havia notat la falta d'atenció del món mundial, ara és molt bestia, començant pel meu gos que l'atrau més la gent jove i acabant per la resta de mortals que també. Costa trobar aquelles mirades que atreia de jove, l’atenció que em tenien quan parlava.
Amb els joves i parles i has d'anar de bòlit perquè tens poc temps per poder-te expressar, és com si tinguessin un rellotge d'escacs, i oju... no et posis nerviosa i t'encallis, perquè si no et surt el que volies dir, zis zas ja t'ha passat el torn.
Físicament, hi ha dies que em miro al mirall i no em reconec, el que reflexa i l’ imatge que tinc de mi, no encaixa amb el que veig, quanta imaginació i que lluny de la realitat !
Sí... sé que tot és culpa del físic, ens transformem, s’ha de reconèixer i no cal profunditzar massa, amb el que comença a mancar, el que s’arruga i el que cau.
Dies (no masses) es té el “guapo subido” aquestos són aquells que pots resultar atractiva, ens diuen “senyora cinquantona que fa goig” altres que ni els liposomes, ni el botox, ni la baba de cargol, ni la Mare de Déu de Montserrat hi poden fer rés.
Passen tantes coses noves, les cartes dels restaurants últimament tenen la lletra massa petita, ó no has captat l'última paraula d'un diàleg, o no recordes on has deixat les claus.
Ara sé que tinc genolls, i esquena i m'he de tenyir cada mes si no vull tindre el cap gris, també m'he d'hidratar molt la pell i altres coses, tot es seca i resseca.
Sort de les sorts, que tinc companyia amb aquesta metamorfosi, les meves amigues i conegudes de generació i que avui encara ens en fotem del tema. Ja podem riure, ja !
Les més privilegiades pels gens i les que es cuiden molt (les presleys de torn) a primera vista fan goig, altres les trobo pel carrer i son autentiques iaies, -no em veig com aquesta, penso, sóc una pretensiosa i no m’ho sembla?
segur que també m’enganyo, el temps passa i passa. per tothom, sols faltaria!
El cert és que no es tracta que la vida t’hagi tractat més bé o més malament.
Emocionalment és la pera, patim i tenim pors i més necessitats que mai, volem sentir-nos estimades, escoltades, sense maldecaps, ni sorolls i els tres- quatre telenotícies que ens queden, ser el més feliç possible.
El més trist és això, que d’un temps cap aquí, desapareixen persones estimades, els avis i persones grans s’entén, però he enterrat amigues i conegudes que han marxat massa aviat, sense ser avies, sense poder envellir, i així anem omplint més la capsa dels records.
Buscant-li la contrapartida i pensant en positiu diré que també ens tornem més sàvies, inclòs les que no som tant intel·ligents, és veritat que lo que em viscut ha estat alliçonador, som com bruixes, intuïm, visionem i aquell sisè sentit que diuen les dones posseïm, apareix just ara, podem aportar coneixements, i som més creatives,
ah... i les que som curioses de naturalesa i sensibles al pas del temps, tenim de guanyat que la propera malaltia que ens apareix-hi, en tindrem la màxima informació, la sabrem buscar al Google i ens cagarem de por.
I ara em conformo, quin remei, quan em diuen que la fruita és mes bona i sucosa quan arriba al seu punt, quan és madura i que el vi és excel·lent com més reposat i vell, aixó... per dir alguna cosa, i tot lo que em deixo....
seqüencies que m'agraden moltmemorias de Africa a l'amigaUN ADÉU EN CADA COSA
Tornaré al mar brillant de Sanitja un preciós dia de setembre blau, suggestiu i exacte. Tornaré a la platja d'altre temps, destinada a perdre'm en aquells dies de encara bellesa. Tornaré al estiu lent de Nura a reviure el teu aire perfumat de sirena enamorada.
Tornaré sense cap gloria, humil, expectant i enyorada negant·me l'adéu en cada cosa. mpo. maig 2008
Aquest poema el vaig escriure a la Mercè, que cada any compartíem uns dies a Menorca Va morí l’últim dia d’abril d’enguany, just un any abans a Sanitja ens hi vam banyar i xerrar molt, era un persona preciosa, m’hi va dir que de tant en tant encara sentia pessigolletes d’enamorada per la seva parella, per això lo de sirena enamorada. cant de l'enyor (LL.LLach)Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar. Ni que només fos per sentir el frec d'una presència. Ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament. Ni que només fos Pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat. Ni que només fos Elegia / J.M. Serratsense paraules Miguel Hernandez- Elegia / J.M. Serrat amics per sempre
Avui 27 d'abril el comptador del meu blog curiosament ha saltat a les 5000 visites....
el glamour
Zorba el griego ó el sirtaki
EL SIRTAKI
No es una canción ni un baile tradicional griego, fué compuesto expresamente para dicho film, ahora se baila en tabernas,con la música griega de siempre. Muy sensual, recuerda la tristeza de la partida, las emociones que quedan para el recuerdo, los amigos idos,las personas amadas, los viajes compartidos...
de la pelicula Zorba el griego : "La única muerte es la que se muere todos los días, por no querer vivir.."
l'any cabanyes
un senyor de la pintura
Aquest escrit a màquina és copia de l’original que tenía el pintor ALEXANDRE DE CABANYES, clavat amb unes xinxetes a la porta del seu taller, li vaig demanar al seu net, al meu àmic Carles O. de Cabanyes, que m’ho explica així:
Respecte a l´escrit "Juventud", el meu avi el pintor Alexandre de Cabanyes el tenía a la porta del seu taller de pintura, clavat amb quatre xinxetes, a la segona planta de la seva Masía.. Matí i tarda, pujava al taller d'on disfrutava del paissatge de Vilanova i la mar Mediterrània que tant va pintar. També sortia a donar un tomb per l´hort i el bosc de la masía. Avui, no hi han persones així. Suposo que tots pensem que els nostres avis son els millors, peró el meu ho va ser de veritat per a mi. Per aixó, agraïexo que t´ho puguir dir, encara que no sé si he contestat lo que volías. Una abraçada del teu amic Carles.
Des d’aqui et vull donar les gràcies àmic Carles, per aquest record del teu avi, del que tantes vegades m’ha agradat escoltar·te com ens expliques de la seva vida, sols vull remarcar que no estic d’acord amb el que dius de que “avui, no hi han persones així” dius d’ell “Era una persona fantástica, obert i respectuós, sempre els sentiments i les persones per sobre de tot lo material” jo et diré que tinc el plaer de conèixer·ne un de calcat... àmic dels seus àmics, que ets tu. (Del que si et donaré la raó, que l’espècie és en extinció)
pitxeu biografia per O.P. de Cabanyes: http://www.vilanova.cat/doc/doc_77759593_1.pdf
+ + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + +
l'olivera, un símbol......la pau
seqüencies que m'agraden moltCasablanca
2007 se cumple medio siglo de la muerte de Humphrey galán inmortalizado en Casablanca, película que hizo a sus 43 años.
Su pasión fue el golf, peleó en una Guerra Mundial y se casó cuatro veces. En 2007 se cumple medio siglo de la muerte de este galán inmortalizado en Casablanca, película que hizo a los 43 años.
Serio, honesto, sincero y por supuesto, galán irresistible, son adjetivos que su familia y gente cercana a él le adjudicaban a Humphrey DeForest Bogart, el inolvidable protagonista de Casablanca. Sin mucho escándalo, el actor vivió una vida plena haciendo lo que más le gustaba: practicar golf, actuar, jugar ajedrez y navegar junto al amor de su vida, Lauren Bacall, la madre de sus dos hijos y su fiel compañera hasta sus últimos días cuando el cáncer de esófago lo consumió, hace ya 50 años. Golfista frustrado Bogie, como le apodaban de cariño, cursó la primaria y secundaria en la escuela Trinity de Nueva York, su ciudad de origen. Al graduarse, se integró a la fuerza naval de Estados Unidos para pelear en la Primera Guerra Mundial. Fue ahí donde una bala le ocasionó una severa parálisis en la cara, la cual al no desaparecer, le dejó una marca en el lado derecho del labio superior que le impedía hablar bien y le provocaba un ceceo constante. Después del accidente, se dio de baja. En 1920, gracias a un amigo de la familia, el productor William S. Brady, hizo sus pininos en teatro sin darles mucha importancia. A la par, Humphrey ocupaba su tiempo en el golf, deporte que lo hizo pensar si de verdad su vocación sería actuar. Pero fue su presencia en el escenario lo que hizo que productores de Hollywood voltearan a ver a Bogart, quien jamás participó profesionalmente en un torneo de golf aun cuando sus hermanas, Frances y Kay, lo alentaban. Finalmente, en 1930, Humphrey firmó un contrato con la distribuidora Fox y se mudó a Los Ángeles, sin dejar el golf de lado, para comenzar una carrera en forma en la pantalla grande. Hizo casi 80 películas; la primera fue Up the River, aunque fue cuando apareció en Casablanca (1942), de Warner, junto a Ingrid Bergman, que sus bonos se fueron al cielo. Así se convirtió en el galán con quien actrices de renombre como Katharine Hepburn morían por trabajar. Enamorado de actrices En 1945 llegó a su vida Betty Perske, mejor conocida como Lauren Bacall. Ella se convirtió en la dueña absoluta de su corazón y en la madre de sus únicos hijos, Stephen y Leslie. Gracias a Lauren, la actriz de El espejo tiene dos caras (1996) y Dogville (2003), Humphrey encontró paz en los últimos años de su vida. Eran el uno para el otro porque compartían la profesión y una gran pasión: navegar en Santana, el barco que el actor compró para viajar con su familia por largas temporadas y donde ahora descansan sus cenizas. Su último trabajo fue en 1956, cuando ya estaba enterado del cáncer en el esófago que lo aquejaba y que finalmente acabó con su vida el 14 de enero de 1957. Al desaparecer de las pantallas, pocos fueron quienes lo vieron postrado en una cama, ya que su mayor deseo era que la gente lo recordara como el irresistible galán que muchos han querido copiar para convertirse en leyendas del cine hollywoodense. |
|||||||
|
|