pasifae님의 프로필p a s i f a e사진블로그리스트 도구 도움말

p a s i f a e

un tomb per la vida.....

사용자 지정 HTML

ets la visita...

Free Counter

Parla de a l'amiga

 

Cita

a l'amiga
 
UN ADÉU EN CADA COSA
 
Tornaré al mar brillant de Sanitja
un preciós dia de setembre
blau, suggestiu i exacte.
Tornaré a la platja d'altre temps,
destinada a perdre'm
en aquells dies de encara bellesa. 
Tornaré al estiu lent de Nura
a reviure el teu aire perfumat
de sirena enamorada.
Tornaré sense cap gloria,
humil, expectant i enyorada
negant·me  l'adéu en cada cosa.
 
mpo. maig 2008 
sanitja

Aquest poema el vaig escriure a la Mercè, que cada any compartíem uns dies a Menorca

Va morí l’últim dia d’abril d’enguany, just un any abans a Sanitja ens hi vam banyar i xerrar molt, era un persona preciosa, m’hi va dir que de tant en tant encara sentia pessigolletes d’enamorada per la seva parella, per això lo de sirena enamorada. 

la lluna des del balcó de casa

fotografia: montse de la nit del dia 10-10-2009 a les 24 hores   

una bonica poesia de A. Gamoneda

foto: meva, des del far de Cavalleria
 
Cuando me extiendo junto al mar,
existe el agua y su palpitación
y un cielo azul cuya profundidad
es demasiado grande para mí.


Sentir el mar, su lentitud viviente,
es la magnificencia y el olvido,
pero sentir la vida de los camaradas
en ser el camarada de uno mismo.


El cielo inmóvil tiene su razón, lo sé,
pero la razón que hay en nosotros
existirá aún cuando este cielo
haya sido borrado por el viento y el frío.
 
Antonio Gamoneda

Nadal sense tu

 

 

Nadal sense tu i enguany
el balcó mullat de pluja...
 
...a la llar refugi i d'aixopluc càlida,
un pessebre plora la llum apagada.
Plora la branca, l’estel i la campana.
En un racó; esqueixat, callat un arbre,
per cada ferida ens perd una branca.
Plora l’engronsadora, que ja no branda.
 
I ens arribarà l’hora encantada,
aplegarà un gran silenci...
alternarem del troç que ens manca,
del teu bes, de l’olor de ta falda,
de que encara rebem flames, i ens
portes vent net, sense fullaraca.
 
Nadal sense tu i enguany
 el balcó mullat de pluja...
 
Sense venjança, en vindran d’altres,
caminarem amb noves ratxes...
amb cels freds carregats d’astres
i no sortirà el sol que t’esborri.
Que d’on fas estança, si qualsevol signe...
a bocins ens estriparem per estirar-lo.
 
Nadal sense tu i enguany
el balcó mullat de pluja...

Joan Bautista Humet

Hay que vivir (D.E.P.)
      

Joan Manuel Serrat - Res no és mesquí

 

 Joan Manuel Serrat - Res no és mesquí
  

Trata de tardor a Praha

  Vladimir Holan

poeta txec (1905-1980 tardor)

praga 092 

 

fotos del meu viatge  :mpo/Praha 20-1o-2007
 
Otoño III

Campo sobre cuatro surcos... Lindero... Prado... Estanque...
Zorzales en las serbas...
Una araña teje de nuevo una malla hilada...

Ameno día, expulsado de la razón
al corazón del otoño... El viento se ha empurpurado...
La columna de mosquitos lleva el busto de la danza...

Dolor y pena, recuerdos y añoranzas...
¿Quisieras ser de nuevo joven, vivirlo todo de nuevo?
Por las sombras próximas y lejanas se puede oír,
cómo en el pueblo cubren el osario con una chapa ..
 
praga 089
PRAHA TARDOR 2007/mpo

Pesadumbre

Que según dicen la pena es muda...
Y sin embargo, la mayoría, incluso los taciturnos,
anhelan confesarse, quejarse, anhelan rezongar.
Les prestaste oído, sufriste con ellos,
pero con el fin de venerar también siempre el secreto:
buscaste la inspiración súbita
que suele ser precisa, nunca del todo explícita...

Fiel, no podías ser personal...
Sin embargo tampoco revelaste nunca
los sentimientos de aquellos que al respecto callaron...

Versión de Clara Janés

praga 086 

Praha dissabte 20/10/2007

UN DíA POR LA MAñANA

Un día por la mañana, al abrir la puerta,
encontraste en el umbral los zapatos de baile.
Era para besarlos y tú lo hiciste enseguida
y volviste a sentir alegría después de tantos años,
todas las lágrimas largo tiempo contenidas
ascendieron a tu risa.
Luego te reíste y desde el alma rompiste a cantar
con la tranquilidad de la juventud...
No preguntaste qué hermosa
dejó los zapatos en el umbral.
Nunca lo averiguaste
y, sin embargo, de aquel feliz momento
aún vives con frecuencia...
 
Versión de Clara Janés
Vladimir Holan nace en Praga en 1905 y muere en 1980. Considerado el gran poeta checo del siglo XX, publicó numerosos libros de poesía tras una agitada e intensa vida hasta su encierro voluntario en 1949 en Kampa. 

mes poemas; http://www.poesiaspoemas.com/vladimir-holan

EN LA PROFUNDIDAD DE LA NOCHE de Vladimir a Jaroslav Seifert
              
"¿Cómo no ser?", te preguntas y hasta acabas por decirlo
      en voz alta...
Pero el árbol y la piedra lo callan ,
aunque ambos son hijos de la palabra y por tanto mudos,
ya que la palabra se asusta de ver lo que ha sido de ella...
Pero los nombres aún los tienen. Los nombres: pino,
arce, álamo temblón. ..y los nombres: feldespato,
basalto, fonolita, amor... Bellos nombres,
sólo que asustados de ver en qué se han convertido.

Versión de Clara Janés
     praga 099         
Jaroslav Seifert (1901-1986) 

es, junto con Holan, Halas y Nezval, una de las voces esenciales de la poesía checa del siglo XX.
El poeta checo Jaroslav Seifert recibió el Premio Nobel de Literatura como reconocimiento a su brillante legado al mundo de las letras. No obstante, en 1984 el régimen comunista mantenía una dura lucha contra las fuerzas democráticas, por lo que oficialmente no prestó mayor atención al homenaje que el mundo rendía a uno de sus grandes poetas.
Hay un libr0 de Jaroslav Seifert que se titula “Toda la belleza del mundo“, y que habla, entre otras muchas cosas, de la belleza como forma de entender lo que nos rodea, incluyendo en ella lo que habitualmente
consideramos feo. 

Son dos importantes figuras de la poesía checa el reflexivo Vladimir Holan y Jaroslav Seifert, premio Nobel 1984, cantor de la revolución y del amor.

y1pfTNDoOxFdBzoBqKLV0lz5ujy2FD0a-6DGSrXjTs1FO47ppo2YeDOPcGIcC4A2X4r

punt de llibre del blog del Gegant de la porra

praga 081

 

seqüencies que m'agraden

 

- Esplendor en la hierba
  

seqüencies que m'agraden

 - Los Puentes de Madison
   

seqüencies que m'agraden

  What a wonderful world this would be Harrison Ford 

  

Garraf Vilanova i la geltrú

 

Catalunya des de l'aire - Garraf -Vilanova i la geltrú
  

    

PELS ESPAIS LLUMINOSOS S'ESTENEN MES MIRADES ..."

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obriren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.

Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.

Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.
 
Víctor Balaguer i Cirera
Polític, escriptor i historiador
( 1824 -  1901)

la metamorfosi d'una dona de mig segle

795px-Apricots

 

Les dones quan arribem o sobrepassem la cinquantena, sofrim canvis, físics, espirituals i emocionals, es produeixen variacions en les escales de valors, coses amb les que creia, ja no son vàlides, de les que estava molt segura, ara son xocants, impròpies, inexactes. Mig segle pesa.

Algunes anomenen aquesta l'edat invisible,  i jo m'hi apunto, ho entenc perfectament, abans no havia notat la falta d'atenció del món mundial, ara és molt bestia, començant pel meu gos que l'atrau més la gent jove i acabant per la resta de mortals que també. Costa trobar aquelles mirades que atreia de jove, l’atenció que em tenien quan parlava.

Amb els joves i parles i has d'anar de bòlit perquè tens poc temps per poder-te expressar, és com si tinguessin un rellotge d'escacs, i oju...  no et posis nerviosa i t'encallis, perquè si no et surt el que volies dir, zis zas ja t'ha passat el torn.

Físicament, hi ha dies que em miro al mirall i no em reconec,  el que reflexa i l’ imatge que tinc de mi, no encaixa amb el que veig, quanta imaginació i que lluny de la realitat ! 

Sí... sé que tot és culpa del físic, ens transformem, s’ha de reconèixer i no cal profunditzar massa, amb el que comença a mancar, el que s’arruga i el que cau.

Dies (no masses)  es té el “guapo subido” aquestos són aquells que pots resultar atractiva, ens diuen “senyora cinquantona que fa goig” altres que ni els liposomes, ni el botox, ni la baba de cargol, ni la Mare de Déu de Montserrat hi poden fer rés.

Passen tantes coses noves, les cartes dels restaurants últimament tenen la lletra massa petita, ó no has captat l'última paraula d'un diàleg, o no recordes on has deixat les claus.

Ara sé que tinc genolls, i esquena i m'he de tenyir cada mes si no vull tindre el cap gris, també m'he d'hidratar molt la pell i altres coses, tot es seca i resseca.

Sort de les sorts, que tinc companyia amb aquesta metamorfosi, les meves amigues i conegudes de generació i que avui encara ens en fotem del tema. Ja podem riure, ja !

Les més privilegiades pels gens i les que es cuiden molt (les presleys de torn)  a primera vista fan goig, altres les trobo pel carrer i son autentiques iaies, -no em veig com aquesta, penso, sóc una pretensiosa i no m’ho sembla?

segur que també m’enganyo, el temps passa i passa. per tothom, sols faltaria! 

El cert és que no es tracta que la vida t’hagi tractat més bé o més malament.

Emocionalment és la pera, patim i tenim pors i més necessitats que mai, volem sentir-nos estimades, escoltades, sense maldecaps, ni sorolls i els tres- quatre telenotícies que ens queden, ser el més feliç possible.

El  més trist és això, que d’un temps cap aquí, desapareixen persones estimades, els avis i persones grans s’entén, però he enterrat amigues i conegudes que han marxat massa aviat, sense ser avies, sense poder envellir, i així anem omplint més la capsa dels records.

Buscant-li la contrapartida i pensant en positiu diré que també ens tornem més sàvies, inclòs les que no som tant intel·ligents, és veritat que lo que em viscut ha estat alliçonador, som com bruixes, intuïm, visionem i aquell sisè sentit que diuen les dones posseïm, apareix just ara, podem aportar coneixements, i som més creatives,

ah... i les que som curioses de naturalesa i sensibles al pas del temps, tenim de guanyat que la propera malaltia que ens apareix-hi, en tindrem la màxima informació, la sabrem buscar al Google i ens cagarem de por.  

I ara em conformo, quin remei,  quan em diuen que la fruita és mes bona i sucosa quan arriba al seu punt, quan és madura i que el vi és excel·lent com més reposat i vell, aixó... per dir alguna cosa, i tot lo que em deixo....  

  

    

seqüencies que m'agraden molt

memorias de Africa

   

a l'amiga

 
UN ADÉU EN CADA COSA
 
Tornaré al mar brillant de Sanitja
un preciós dia de setembre
blau, suggestiu i exacte.
Tornaré a la platja d'altre temps,
destinada a perdre'm
en aquells dies de encara bellesa. 
Tornaré al estiu lent de Nura
a reviure el teu aire perfumat
de sirena enamorada.
Tornaré sense cap gloria,
humil, expectant i enyorada
negant·me  l'adéu en cada cosa.
 
mpo. maig 2008 
sanitja

Aquest poema el vaig escriure a la Mercè, que cada any compartíem uns dies a Menorca

Va morí l’últim dia d’abril d’enguany, just un any abans a Sanitja ens hi vam banyar i xerrar molt, era un persona preciosa, m’hi va dir que de tant en tant encara sentia pessigolletes d’enamorada per la seva parella, per això lo de sirena enamorada. 

cant de l'enyor (LL.LLach)

 

   1019

 
Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos

Pel suau lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.

Elegia / J.M. Serrat

  sense paraules

 Miguel Hernandez- Elegia / J.M. Serrat
   
 

amics per sempre

 

 
 
      

 Avui 27 d'abril el comptador del meu blog curiosament ha saltat a les 5000 visites....

 

      

  

 

seqüencies que m'agraden molt

 "la boda de mi mejor amigo"
      

seqüencies que m'agraden molt

                                                                    Perfume de Mujer  

   

el glamour

 

 Jacqueline Kennedy Onassis tenia glamour 
    

   

Glamour "es brillar frente a los demás, es algo muy complejo, porque involucra seguridad en uno mismo y autoestima", es "la esencia que se idealiza a través de una actitud"

Los expertos afirman que hay personas con glamour natural y otras lo adquieren a lo largo de su vida. Además, no tiene que ver con una condición social específica, ni es privilegio de quienes usan ropa costosa o accesorios ultra modernos.

Algunas personas nacen con esa cualidad, no es una mercancía que se pueda comprar.

Zorba el griego ó el sirtaki

 

EL SIRTAKI 

 

No es una canción ni un baile tradicional griego, fué compuesto expresamente para dicho film, ahora se baila en tabernas,con la música griega de siempre.

Muy sensual, recuerda la tristeza de la partida, las emociones que quedan para el recuerdo, los amigos idos,las personas amadas,

los viajes compartidos...

 

 de la pelicula Zorba el griego :

"La única  muerte es la que se muere todos los días, por no querer vivir.."

 

    

Zorba el griego es una película de cine basada en la novela Alexis Zorba de Nikos Kazantzakis. Ganó tres Oscar, a la mejor actriz de reparto (Lila Kedrova), a la mejor dirección artística, y a la mejor fotografía, y fue nominada a otros cuatro, a la mejor película, al mejor director, al mejor actor principal (Anthony Quinn), y al mejor guión adaptado.

 

Argumento: Basil (Alan Bates) es un inglés que ha heredado una pequeña propiedad en una isla griega. Viaja a ese lugar y conoce a Zorba (Anthony Quinn), un griego de mediana edad lleno de vitalidad e ilusión por la vida. A medida que Basil le va conociendo, se da cuenta de la vida tan insulsa que ha estado llevando, y aprende de Zorba a disfrutar de su existencia.  

 

 

POESiA GRIEGA:

de CONSTANTINOS P.CAVAFIS

 

 PLACER

La alegría y perfume de mi vida es la memoria de esas horas

en que encontré y retuve el placer como lo deseaba.

Alegría y perfume de mi vida para mí, que detesté

cualquier goce de amores rutinarios.

 

 

l'any cabanyes

 

un senyor de la pintura

 

mcartuhr0001

 

 

Aquest escrit a màquina és copia de l’original que tenía el pintor ALEXANDRE DE CABANYES, clavat amb unes xinxetes a la porta del seu taller, li vaig demanar al seu net, al meu àmic Carles O. de Cabanyes, que m’ho explica així:

 

Respecte a l´escrit "Juventud", el meu avi el pintor Alexandre de Cabanyes el tenía a la porta del seu taller de pintura, clavat amb quatre xinxetes, a la segona planta de la seva Masía..
Sense ser bel·licista, el pintor s'identificava perfectament amb l'esperit d'aquest escrit que el general americà McArthur, també tenia penjat al seu despatx. 
És un escrit que reflecteix el seu tarannà, sempre jove, amb l'il.lusió de pintar cada día.

Matí i tarda, pujava al taller d'on disfrutava del paissatge de Vilanova i la mar Mediterrània que tant va pintar. També sortia a donar un tomb per l´hort i el bosc de la masía. 
El pintor Cabanyes va morir als 95 anys. Jo crec, que en part va ser perquè el van operar de "catarates", dels dos ulls a la vegada, el descans obligatori que això va representar, l'inactivitat durant un any d´un artista com ell que vivia només per la pintura, va fer que quedés per sempre, com recordo, sentat al seu taller escoltant música clàssica, tot esperant la llum per poder seguir pintant.
Potser perquè en aquell temps la medicina no estava tan desenvolupada com ara, la recuperació va ser massa llarga, el seu cos no va poder superar tant temps de foscor, perquè com diu l´escrit: "Hay siempre en todo corazón humano, el amor a lo maravilloso, la dulce admiración por las estrellas y por todo lo que irradie luz, sean acciones o pensamientos, el intrépido desafío de los acontecimientos, el inagotable infantil apetito del ¿Qué viene despues?"...
Mientras tu corazón recibe mensajes de belleza, de alegría, de intrepidez, de magnificencia y de poder de la tierra, de los hombres y del  infinito, eres joven...
Es va trobar de cop i volta, sense veure paissatges, ni llum, ni estrelles, ni missatges de bellesa, ni res. Massa dur per a ell.  
Encara recordo una vegada que vaig pujar al taller en aquest temps de recuperació, el vaig trobar amb una lupa intentant acabar l´últim quadre que estava pintant, que per sort la meva mare me´l va donar.
A vegades penso l'impotència que hauria de sentir en aquells moments, en què no podia gairebé veure la seva pintura, ni controlar les proporcions, perquè amb una lupa és pràcticament impossible. Però ell ho intentava amb il.lusió, perquè era jove d´esperit, tenía confiança i esperança, com diu l´escrit.
Va lluitar fins al final, no obstan aixó,  jo crec que el no poder veure el va fer vell de cop. No ho va poder superar.
Era una persona fantàstica, obert i respectuós, sempre els sentiments i les persones per sobre de tot lo material.

Avui, no hi han persones així. Suposo que tots pensem que els nostres avis son els millors, peró el meu ho va ser de veritat per a mi. Per aixó, agraïexo que t´ho puguir dir, encara que no sé si he contestat lo que volías.

Una abraçada del teu amic

Carles.

 

208746

Des d’aqui et vull donar les gràcies àmic Carles, per aquest record del teu avi, del que tantes vegades m’ha agradat escoltar·te com ens expliques de la seva vida, sols vull remarcar que no estic d’acord amb el que dius de que “avui, no hi han persones així”   dius d’ell  “Era una persona fantástica, obert i respectuós, sempre els sentiments i les persones per sobre de tot lo material” jo et diré que tinc el plaer de conèixer·ne un de calcat... àmic dels seus àmics, que ets tu. (Del que si et donaré la raó, que l’espècie és en extinció) 

 

  A020322

pitxeu biografia per O.P. de Cabanyes:             http://www.vilanova.cat/doc/doc_77759593_1.pdf

 

 

+ + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + 

 

l'olivera, un símbol......la pau

olivera 

 

 

seqüencies que m'agraden molt

Casablanca

    

hum i_edited

samm

2007 se cumple medio siglo de la muerte de Humphrey galán inmortalizado en Casablanca,  película que hizo a sus 43 años.

1455194_editedCasablanca_%96_1942

Su pasión fue el golf, peleó en una Guerra Mundial y se casó cuatro veces. En 2007 se cumple medio siglo de la muerte de este galán inmortalizado en Casablanca, película que hizo a los 43 años.

Serio, honesto, sincero y por supuesto, galán irresistible, son adjetivos que su familia y gente cercana a él le adjudicaban a Humphrey DeForest Bogart, el inolvidable protagonista de Casablanca.

Sin mucho escándalo, el actor vivió una vida plena haciendo lo que más le gustaba: practicar golf, actuar, jugar ajedrez y navegar junto al amor de su vida, Lauren Bacall, la madre de sus dos hijos y su fiel compañera hasta sus últimos días cuando el cáncer de esófago lo consumió, hace ya 50 años.

Golfista frustrado
Siendo apenas un bebé, Maude, la madre de Humphrey, lo llevó a castings de comerciales. El pequeño se hizo famoso anunciando Mellin, una marca de comida para bebés. Eso marcaría tan sólo el principio de lo que sería una carrera exitosa como actor.

Bogie, como le apodaban de cariño, cursó la primaria y secundaria en la escuela Trinity de Nueva York, su ciudad de origen. Al graduarse, se integró a la fuerza naval de Estados Unidos para pelear en la Primera Guerra Mundial. Fue ahí donde una bala le ocasionó una severa parálisis en la cara, la cual al no desaparecer, le dejó una marca en el lado derecho del labio superior que le impedía hablar bien y le provocaba un ceceo constante. Después del accidente, se dio de baja.

En 1920, gracias a un amigo de la familia, el productor William S. Brady, hizo sus pininos en teatro sin darles mucha importancia. A la par, Humphrey ocupaba su tiempo en el golf, deporte que lo hizo pensar si de verdad su vocación sería actuar. Pero fue su presencia en el escenario lo que hizo que productores de Hollywood voltearan a ver a Bogart, quien jamás participó profesionalmente en un torneo de golf aun cuando sus hermanas, Frances y Kay, lo alentaban.

Finalmente, en 1930, Humphrey firmó un contrato con la distribuidora Fox y se mudó a Los Ángeles, sin dejar el golf de lado, para comenzar una carrera en forma en la pantalla grande. Hizo casi 80 películas; la primera fue Up the River, aunque fue cuando apareció en Casablanca (1942), de Warner, junto a Ingrid Bergman, que sus bonos se fueron al cielo. Así se convirtió en el galán con quien actrices de renombre como Katharine Hepburn morían por trabajar.

Enamorado de actrices
Su primer amor fue Helen Menken, actriz de teatro con quien se casó el 20 de mayo de 1926 y de quien se divorció el 18 de noviembre de 1927; se rumora que él se resistía y que ella lo obligó a casarse. Su segunda esposa fue Mary Philips. Con ella se mudó a Los Ángeles y su unión duró 10 años. Su corazón no quedó vacío, pues en 1938, a pocos meses de haberse divorciado, apareció Mayo Methot, otra actriz que conquistó tanto a Bogart que una vez más lo llevó al altar. Fue ella quien vivió el gran éxito como actor de Humphrey en Casablanca. Sin embargo, el alcoholismo de Mayo y la violencia física entre ambos fue lo que acabó con su matrimonio siete años después.

En 1945 llegó a su vida Betty Perske, mejor conocida como Lauren Bacall. Ella se convirtió en la dueña absoluta de su corazón y en la madre de sus únicos hijos, Stephen y Leslie.

Gracias a Lauren, la actriz de El espejo tiene dos caras (1996) y Dogville (2003), Humphrey encontró paz en los últimos años de su vida. Eran el uno para el otro porque compartían la profesión y una gran pasión: navegar en Santana, el barco que el actor compró para viajar con su familia por largas temporadas y donde ahora descansan sus cenizas.

Su último trabajo fue en 1956, cuando ya estaba enterado del cáncer en el esófago que lo aquejaba y que finalmente acabó con su vida el 14 de enero de 1957. Al desaparecer de las pantallas, pocos fueron quienes lo vieron postrado en una cama, ya que su mayor deseo era que la gente lo recordara como el irresistible galán que muchos han querido copiar para convertirse en leyendas del cine hollywoodense.

 . torna-la a tocar Sam...sam